viatge a Ítaca
Formo part d’una generació que ha crescut i viscut en la Unió Europea. Un fet que il·lusament relacionava amb conceptes tals com els drets humans, igualtat o justícia. El 2016 vaig sortir de Barcelona en cotxe fins a Grècia, on vaig tenir un xoc de realitat, sent testimoni del qual les polítiques dels nostres governs estaven provocant. Milers de persones refugiades patint desemparades sota unes condicions infrahumanes.
Aquestes fotografies formen part del viatge fins a l’arribada a Grècia, un viatge sense rumb pel territori europeu. Buscant perdre’m per redescobrir aquest paratge al qual anomenem llar, Europa, però que ara moltes ens sentim avergonyides de formar-hi part. Un viatge ple de preguntes que malauradament no van tenir les respostes que esperava.
***
I’m part of a generation that has grown up and lived in the European Union, a place where human rights, equality, and justice should be centerpieces but are often seen as an illusion. In 2016 I drove from Barcelona to Greece, where I was shocked to see the results of our governments’ policies – thousands of refugees living homeless and in subhuman conditions. These photographs are part of that journey to Greece – a journey I took through European territory. I was looking to lose myself in the rediscovery of this territory we call home, Europe, which many of us are ashamed to be a part of. A journey that was full of questions that unfortunately did not have the answers I expected.